#20 - bones festes a tothom
a qui veig aquests dies al quinto de sant cugat?
estimada,
bon nadal!
no sé si llegeixes això just al despertar, després d’obrir algun que altre regal, vestida esperant que tota la família estigui llesta per marxar a dinar, després d’un àpat ben abundant amb els ullets que se’t tanquen, o abans d’anar al quinto. sigui com sigui, espero que et sigui d’agrat.
anem a fer una mica de re-cap personal meu, no?
pateixo d’una condició crònica que es diu marxar-dels-llocs-abans-de-marxar-de-veritat-de-l’espai-físic. escric aquestes línies des de la meva habitació a casa, que queda lluny d’estrasburg, a dies de començar uns dies dolços de vacances i de nadal.
ja portàvem unes setmanes amb els del màster pensant en el fet que se’ns acabava ja aquesta etapa a estrasburg, i em va tornar a passar el que em passa sempre que estic a punt de marxar: ja estava preparada. no és que no em faci llàstima, però quan s’allarguen coses que no s’han d’allargar és com vinga, va, ja està no? és un síndrome de l’eficiència que patim bona part de la meva família. i estrasburg ja només semblava un obstacle a superar: els exàmens, netejar l’habitació, pagar el lloguer, acabar les entregues, fer la pel·lícula, etc. apart de tot l’anticipatory grief i el tancament d’etapes i tot, aquestes últimes dues setmanes s’han sentit com una nightmare fever.
però també estava equivocada, tampoc hi havia pressa per tornar. i trobo a faltar als meus estimats amics (hola veja sé que estàs llegint això, bon nadal!) però no sé posar-ho en paraules. qui sí que sap és la veja. ho ha fet en aquesta review de google maps del nostre restaurant tailandès preferit on anàvem cada dimarts:
au revoir strasbourg! adéu côtes de bergerac, el pis 11è, la parada aristide briand, bruckhof, les copes agafades al phare citadelle amb la marins, el riu, la rutina, el patrik la veja la lissett la marta l’amaia i el mathis. adéu i a reveure. no puc esperar.
seguim!!
sóc a casa, i només porto una setmana aquí, però ja se’m desdibuixen les rutines, i els meus amics a estrasburg, i s’han de construir de nou, però canviant de casa!
com molts haureu comprovat aquests últims dies, les festes ens agradi o no són un moment de tornar a casa. desembre és un moment de l’any tothom es retroba, les taules de les terrasses es tornen a omplir, i els dies es fan més curts així que has de triar en què dediques els teus esforços.
és difícil moure’s tant de casa, i no ser-hi a vegades, però moments com el nadal ho compensen, quan aconsegueixes reunir a molta de la gent que estimes en una sola habitació. tan és si l’habitació és el menjador de casa els avis o la taula del teu bar preferit o en una sala de cine. feu-ho com pugueu, però aprofiteu els dies.
(problema: poques vegades arribo a un lloc abans de ser-hi, i de moment no tinc pis a bilbao! si algú coneix a algú que coneix a algú, si us plau ajudeu-me).
(problema pt2: amb una mica de sort sí que tinc pis! continuaré informant)
December
“I want to be a passenger
in your car again
and shut my eyes
while you sit at the wheel,
awake and assured
in your own private world
seeing all the lines
on the road ahead,
down a long stretch
of empty highway
without any other
faces in sight.
I want to be a passenger
in your car again
and put my life back
in your hands.”
— Michael Miller, December
la inspiració de la setmana
per acomiadar-nos amb la veja a estrasburg, l’última nit vam decidir escriure els nostres propòsits pel 2025 plegades, i així ja començar a arreplegar forces per començar amb bon peu l’any. m’agradaria anotar unes quantes prediccions i les línies que vull seguir aquest any, i que crec que és necarri que totes us ho apliqueu.
(per cert, el cap d’any el celebraré lluny de casa però molt ben acompanyada! ja us confirmaré més endavant… misteri misteriós)
— l’any de el slowliving
el slowliving és una pràctica que hem de començar a instaurar en el dia a dia. prendre les coses amb calma, és ben bé un modus operandi anticapitalista. Prou eficiència, prou consumisme ràpid, prou satisfacció instantània.
porto mesos fent bromes quan els hi envio whatsapps als meus amics quan em llevo tard i m’estic fent el cafè a les 11 i estic llegint un llibre que estic fent #slowmornings. però és ben bé veritat!
llegeix-te el llibre de 600 pàgines que mai tens temps a llegir, les pel·lícules que duren dues hores i mitjà. tot aquest rotllo de time will pass anyways és veritat! el temps seguirà passant i tu seguiràs sense fer tot el que t’has proposat viure.
(ps: el slowliving no vol dir veure reels amb els ulls sagnants fins les 2 del matí i fer-ho passar per self-care routine i #metime quan l’únic que fa és apagar-te com ja van comentar unes sàvies. i per tant…).
— l’any de l’autocrítica
seguint en el que he dit just abans. portem unes temporades en aquesta societat on es diu que pots portar les coses amb calma, i justificant conductes pràcticament autodestructives. noo si no et sents bé queda’t a casa, noo si tens por al fracàs acadèmic simplement ni facis els deures, noo si tens un problema amb una amistat talla-ho per la teva mental health, etceteraetcetera.
i de tot això aquí a cartes del cor SL reneguem completament! i iniciem l’any de l’autocrítica.
demostrat també amb com l’emoji 🫵 està trending, ets TU qui té control de la teva vida. és adonar-te que ets Tu que decideix la direcció que prens, i les decisions que tenen sempre tenen un pes són les que ni penses. ets Tu el centre del discurs narratiu sense caure en tonteries que ets el centre del món. només a través de tu mateix i dedicante a allò que mereix la teva atenció arribaràs a ser millor persona. i quan començaràs?
no ho dic Gens en el sentit que si decideixes un camí professional o un altre i has de tenir ansietat per si t’equivoques o no de camí.
ho dic en el sentit que si no dediques temps a apagar el mòbil, a llegir, a veure pel·lícules, a dedicar temps a les teves aficions, mai seràs una persona well-rounded i inteligent i amb multituds i mai aconseguiràs res de profit en aquesta vida. que la vida està per fer aquestes coses!! i millor que t’adonis ara que més tard, que tots els cops que no corregeixes el rumb de la teva vida només t’estàs fotent a tu mateixa.
és com la quote aquella de la didion.
That was the year, my twenty-eighth, when I was discovering that not all of the promises would be kept, that some things are in fact irrevocable and that it had counted after all, every evasion and every procrastination, every mistake, every word, all of it.
— l’any del no-monitoratge
aquest any m’he divertit prenent-me goodreads i letterboxd en serio. apuntant cada llibre, cada sèrie, etc., igual que aquí al substack. però anar acumulant aquestes apps i el strava i el spotify i d’altres que controlen i fan monitoring de cada nou estímul i acció que faig potser ja no em diverteix tant.
no sé quant de mi i de la meva identitat depèn de la meva identitat digital, i no sé si ho vull averiguar. ja veuré com ho gestiono aquest any, però crec que és necessari tornar-nos més laxos en general amb aquestes apps de moniroting de les teves aficions.
“I am going to outlive myself. Eat, sleep, sleep, eat. Exist slowly, softly, like these trees, like a puddle of water, like the red bench in the streetcar.”
— Jean-Paul Sartre, Nausea
els articles de la setmana
aquest article de gender and language (llegir en ordinador!!): aquest article és magnífic i relaciona els nostres prejudicis amb les identitats dissidents de gènere i les paraules que tenim per expressar-nos. què pots fer si et sents d’una forma però el teu idioma matern no et proporciona les eines per definir-te?
“If you do not have the way to express yourself the way you see yourself, it can lead to really deep psychological and mental consequences... This is why language matters so much.”
l’article que ho ha petat de the ghosts in the machine de la liz pelly sobre com spotify tracta als músics: mai us heu preguntat qui està realment darrere d’artistes com calming jazz for studying? vigileu a qui doneu el vostre temps, i si són IAs vàries!
“After all, protests for higher royalty rates can’t happen if playlists are filled with artists who remain in the shadows.”
aquests fragments de conversa entre l’anne carson i el robert currie són interesantísims!! sobre el color vermell i la diligència que cal per ser escriptora
“You know, people often ask what makes an artist, and I think it’s just the willingness to do the work without thinking in terms of the result.”
“(…) but I think the reason I’ve enjoyed doing [Egocircus] is because I think the loveliest thing we can do on any day is think with somebody else. I just like thinking with other people.”
el fragment de la setmana
Oranges
“The first time I walked
With a girl, I was twelve,
Cold, and weighted down
With two oranges in my jacket.
December. Frost cracking
Beneath my steps, my breath
Before me, then gone,
As I walked toward
Her house, the one whose
Porch light burned yellow
Night and day, in any weather.
A dog barked at me, until
She came out pulling
At her gloves, face bright
With rouge. I smiled,
Touched her shoulder, and led
Her down the street, across
A used car lot and a line
Of newly planted trees,
Until we were breathing
Before a drugstore. We
Entered, the tiny bell
Bringing a saleslady
Down a narrow aisle of goods.
I turned to the candies
Tiered like bleachers,
And asked what she wanted -
Light in her eyes, a smile
Starting at the corners
Of her mouth. I fingered
A nickle in my pocket,
And when she lifted a chocolate
That cost a dime,
I didn’t say anything.
I took the nickle from
My pocket, then an orange,
And set them quietly on
The counter. When I looked up,
The lady’s eyes met mine,
And held them, knowing
Very well what it was all
About.
Outside,
A few cars hissing past,
Fog hanging like old
Coats between the trees.
I took my girl’s hand
In mine for two blocks,
Then released it to let
Her unwrap the chocolate.
I peeled my orange
That was so bright against
The gray of December
That, from some distance,
Someone might have thought
I was making a fire in my hands.”
— Gary Soto, Oranges
porto pensant en aquest poema i els últims versos des de l’any passat al nadal que el vaig llegir en bucle.
em va passar una cosa peculiar fa prop d’un any. vaig fer una playlist i la vaig titular it is december, and no one asked if i was ready, i al cap de poques hores vaig veure que la jana ja tenia una playlist amb el mateix nom creada poc temps abans.
és curiós com funciona, la ment humana, i com de connectada segueixes amb gent, i com un poema pot evoke la mateixa reacció a dues persones. curiós curiós.
el llibre de la setmana
ha sortit el goodreads wrapped! estic contenta. a 25 de desembre he llegit 42 llibres el 2024, i us en he recomanat moltíssim. crec que és el vostre moment de recomanar-me’n un!
ja em direu!! vull començar bé l’any. i què millor que amb una lectura?
la recepta de la setmana
aquí tenim segurament la que és la recepta de la meva vida i dels nadals! desgraciadament no puc posar la recepta que se’ns cauria el negoci familiar.
és la recepta dels nostres brownies. el garriga personal classic. cau cada any per nadal, sempre dues safates com a mínim, pel dinar de nadal i el dinar de sant esteve (els dos àpats de nadal). amb modificacions durant els anys (sense nous per a mi de petita, amb una cobertura de xocolata o no, etc) però per exemple mai canviant de marca de xocolata, ni d’essència.
considereu-vos privilegiats si l’heu provat, i sobretot si el sabeu apreciar com a brownie que és. muaks. avui us mantinc en el misteri. no tot s’ha d’exposar a internet.
la imatge de la setmana
la foto d’aquesta setmana no és d’aquesta setmana, però no podia ser una altra.
primer nadal sense el meu germà oriol que el tenim ben lluny de casa! des de petits sempre ho hem fet tot junts. outfits semblants, mateixos campaments, mateixos horaris d’extraescolars. i ara ja no és el mateix en molts casos, però sí que és el primer nadal separats.
des d’aquí li envio un petó molt i molt gran! que li arriba perquè no estem tan lluny.
“December. This heart full of tears and of night.”
— Albert Camus, Carnets 1942-1951
la pel·lícula de la setmana
vaig obligar a la veja a veure echo of you. és un documental curtet (no arriba als 80min) on persones entre 90 i 100 anys expliquen com ha estat viure la mort de la seva parella, i com veuen el futur.
és perfecte per aquestes dates de nadal, quan trobes més a faltar i quan tens a la família més present, i quan has d’entendre, i entendre molt. és tota una plorera, però molt recomanable.
la trobareu a filmin!
“I heard a bird sing
In the dark of December
A magical thing
And sweet to remember.
‘We are nearer to Spring
Than we were in September’,
I heard a bird sing
In the dark of December.”
— Oliver Herford, Welcome Christmas! A Garland of Poems (Viking Press, 1955)
la cançó de la setmana
i per acabar aquest missatge de nadal, una cançó per posar de fons dinant o a la dutxa o al cotxe. per seguir tenint gent a qui posar-li un plat a taula.
“Posa un plat més a taula / compta amb mi aquesta nit / serà un àpat infinit”.
i bon nadal de regal.
gràcies per seguir aquí, no crec que escrigui més abans d’acabar l’any que no em donen els dies.
pd: si em llegiu esteu tots convidats al quinto de nadal de sant cugat, hit me up i ho quadrem. no és broma. ja em dieu si us ve de gust!
la review de la veja…. perfect
echo of you em destrossaria penso