#19 - frustracions tardorenques

dol anticipat, i envejes digitals

estimada,

quant de temps sense passar per aquí.. em sembla que toca treure la pols a tot una mica i emprendre amb energia aquest novembre. comencem cartes del cor! edició especial perquè em temo que venen 6 setmanes de declivi de temps, salut, i hores de son. així que disfruteu mentre pugueu.

salut!

(post massa llarg per llegir al correu, mireu-ho a l’app o pitjeu al botó del final per mostrar tot el missatge!)

portada de la revista ukatama il·lustrada per midori yamamoto

quan tornes a començar a un lloc, has d’aprendre moltes coses. i una cosa del que volia parlar és una frustració personal.

no sé si és la meva mala memòria, o el pas del temps, però no recordo moltes coses de tòquio o d’açores. fa uns mesos vaig haver de buscar a la meva conversa amb la berta quin era el meu número d’habitació (1-719) a tòquio. vaig trigar 1 minut sencer a recordar el nom de Ribeira Grande quan estava explicant on treballava a açores. porto mesos intentant recordar com es deia el restaurant on anàvem amb la meri a les 4 del matí a tòquio després de sortir de festa a neverland (fuji soba?). vaig haver d’entrar al google maps per recordar el nom del restaurant rotas, on vaig portar a la marins a l’emma a la zoe a la maria i l’emilia i em va regalar moments importants i formatge fos.

em fa una mica de por tornar a llocs que han estat important per a mi fa temps i no saber o no reconèixer on sóc. em tornaran a mi els noms i les experiències si torno a açores i a tòquio? ja està out of my grasp irreparably?

ara sóc a estrasburg, fent la meva petita vida. no és per tirar-me a la piscina del anticipatory grief, però no vull ni pensar en la frustració que vindrà en els següents mesos.

com gestionaré no recordar el pis on vivia la veja? has de pitjar una combinació de 4 números perquè funcioni l’ascensor. quan oblidi la marca de vi (côtes de bergerac) que és el vi més barato i més bo. el nom de la meva parada de tram (aristide briand), el recorregut que faig caminant de casa meva a la universitat. oblidar el riz samet que prenem cada dimarts per thai tuesdays. deixar enrere les biblioteques, el número de classe on fem eu institutions, no recordar tot el que he après a les aules.

com gestiono aquesta frustració? l’oblit i la memòria és una cosa ben clau en la nostra identitat.

“A joy it will be one day, perhaps, to remember even this.”

— André Aciman, Roman Year: A Memoir

per la classe de cultural history del màster, ens hem de llegir un llibre sobre the memory complex a europa (Memorylands: Heritage and Identity in Europe Today). explica el fenòmen d’europa en l’últim segle d’obsessionar-se amb el concepte de memòria, de record i de patrimoni. retalla el passat com “the past (and the awareness of it) as a crucial element of identity”, i altres conceptes relacionats.

em penso que jo també, tot i no ser tan nostàlgica com a vegades projecto, també estic obsessionada amb el passat. entendre com em sento, perquè sóc així, què em forma, quina identitat tinc; ho faig mirant al passat. per això (sofrint d’aquesta obsessió), em costa tant de digerir que el passat (perquè és passat), també ve acompanyat de l’oblit. si el passat és el que forma la meva identitat, com paeixo el seu etern company, el lent oblit?

i per això, permeteu-me escriure-ho tot aquí per deixar constància, que això va passar, i em pertany, i no ho oblidaré. no és un dol anticipat, és una frustració lligada a un oblit que crec que em perseguirà durant els pròxims anys.

a dia d’avui em queden menys de 6 setmanes a estrasburg. he de fer tants treballs, tantes presentacions, tants amics, tantes rentadores, tantes pacs, que em sembla impossible de concebre. però tornaré a casa per nadal i seré feliç i veure a molta gent i m’esperen plans molt guais. estic contenta a estrasburg, però de veritat crec que m’agradaria que em quedés més temps només per tenir més dies de rutina que inclouen la veja, una ampolla de vi i patates al forn amb formatge brie.

seguim!

---

la inspiració de la setmana

fa uns dies vaig aconseguir entrar a la mailing list del butlletí més exclusiu del sector (que en diguem).

Opulent Tips va començar com un butlletí de moda fa 4 anys escrit per la Rachel Tashjian, escriptora de moda al The Washington Post. va decidir crear un butlletí al rollo old-school, i és invitation-only, i el reps per mail aproximadament un cop cada tres setmanes cada diumenge. tothom vol unir-se a la mailing list i jo (petita que sóc) li vaig enviar cohibida un correu l’altre dia i també m’ha afegit! he rebut ja dos butlletins, i inspiren, us ho prometo.

us deixo un fragment sobre ítems que hauries de tenir i coses a fer per ser feliç:

rachel tashjian a opulent tips

escriu molt bé, inspira, i transmet una passió per la moda que encomana.

no obstant, aquesta inspiració també porta l’altre cara de la moneda que volia compartir aquí.

estic tenint un problema amb aquesta newsletter. tinc por d’estar perdent una mica el rumb. això va començar com una forma d’expressar-me, de fer diari, i parar de donar la turra a les meves amigues amb links d’articles que s’acaben perdent en converses de whatsapp. però crec que ara, que he entrat de ple en el món de les newsletters, estic sofrint d’un concepte terrible: enveja i inseguretat.

llegeixo Feed Me (religiosament des que l’Emily Sundberg em va regalar una subscripció de 6 mesos), i m’imagino fent una newsletter igual. llegeixo gárgola digital cada diumenge immediatament després de rebre la notificació. em vaig llegir les últimes 10 entregues del butlletí del marcel oli, sal i pebre quan el vaig trobar. llegeixo el que escriuen els meus amics (hola lobo!!) i els admiro.

però també tots aquests (i nombrosos altres!) em generen enveja i inseguretat. tothom qui segueixo té idees tan clares, m’informen de moltíssimes coses que després comento amb les meves amigues, i crec que com que fa tant de temps que no escric (però sí que llegeixo molts butlletins), em penso que el que faig no és suficient.

és el que he dit abans, que he perdut el rumb em temo. busco l’èxit a substack o altres plataformes digitals? no conscientment! però alhora, no paro de pensar formes de fer aquesta newsletter més fàcil de llegir, més divertida, més entretinguda, etc etc…

estic cansada!! em penso tot el rato que estic intentant fer d’una newsletter un reels!! no vull que compartir poemes i articles i xerrar de la meva vida no em sembli suficient!!

així que fins aquí he arribat. llegir aquest butlletí no serà, ni penso que sigui, fàcil. no vull crear engagement amb una comunitat inexistent quan faig això exclusivament per a mi, per rellegir-me, per trobar-me i per tenir el meu espai de creació artística. sí que potser veieu canvis de format d’aquí a endavant, però tot és evolució.

i sorgirà de mi, i serà orgànic i propi.

al final, una newsletter com la que tinc és fer veure’t a tu, lectora, que em llegeixes i que t’estimo, el que has de veure. és aquest poema:

“The role of the lover is exactly the same as the role of the artist. If I love you, I must make you aware of the things you do not see.”

— James Baldwin, Notes on Love

així que no passa res. buscant el meu personal style que no sigui ni artificial ni em traeixi a mi mateixa. ja ho va dir Opulent Tips:

un altre fragment d’opulent tips

---

els articles de la setmana

1. “GROUP CHAT”: Group Chats de Jamie Hood i més: comença el màster i amb això els group chats. es distorsiona el que s’ha mencionat i el que no, el que et porta serenitat, i els riures que no es poden aguantar a la meitat de classe.

   1. “Even the term “group chat” feels circumscribed as, practically speaking, we’re on a 24-7 phone call coordinated primarily through voice memos, and secondarily punctuated by memes, selfies, links, live-texted reactions to the aforementioned voice memos, and videos of our various animal companions.”

   2. “Sometimes the group chat is a group chat and sometimes the group chat is a prayer circle, you know?”

   3. “We hang on every text, waiting for the next, indulging in what Lauren Berlant might call the “conspiratorial pleasure” of being privy to a point of view in a story that others, particularly those featured in the story itself, may not have access to. This distinguishes a conspiratorial “us” from everyone else in the story.”

   4. “Like any literary form, the chat depends on constraints, and those constraints are social ones too.”

2. Against narrative de la Rayne Fisher-Quann: aquest assaig d’una relació que es va acabar (es va acabar?) d’una de les millors escriptores de substack (gràcies per la recomanació veja!) segueix a la meva ment.

   1. “We used to say we never fought, we just made each other sad. Here’s a list of the things we made each other sad about: Music. Parties. School. His family. My friends. The suburbs. Toronto, Vancouver, New York City. (We were always sad about New York City.) The idea of breaking up. The idea of being together forever. Pleasure, and whether or not we deserved to feel it. Work. Our conflicting desires. Desire in general — his lack of it, my abundance. All the things I wanted and all the things he didn’t want”

   2. “I still think about him nearly every day. I still feel the vibrations of forces that I can’t understand — forces, like love and grief and pain, that sit somewhere beyond the limits of language — and these aren’t just memories of feelings but new ones, always new. Our relationship exists, still, somewhere. This, like everything else, is very painful, and accepting it has brought me a kind of liberation that I didn’t think was possible.”

3. Ahora te hago bizum de la Leonor Cervantes: aquest article va fer les rondes per twitter fa un parell de setmanes, i per tant ja va ser criticat-alabat-criticat-alabat cíclicament uns 3 cops. penso que cal la lectura, perquè em va donar un parell de converses interessant amb amigues, i amb això ja m’és suficient en la majoria de casos.

   1. “En un sistema en el que el trabajo asalariado nos asfixia, no nos liberará replicar su lógica en las demás parcelas de nuestro día a día.”

   2. “De todas las posibles configuraciones del universo; vivo en un mundo donde alguien me presta ayuda sin más motivos que el deseo de apoyarme. No busca nada a cambio. Este es el trébol de cuatro hojas.”

   

---

el fragment de la setmana

The End and the Beginning

“After every war

someone has to clean up.

Things won’t

straighten themselves up, after all.

Someone has to push the rubble

to the side of the road,

so the corpse-filled wagons

can pass.

Someone has to get mired

in scum and ashes,

sofa springs,

splintered glass,

and bloody rags.

Someone has to drag in a girder

to prop up a wall.

Someone has to glaze a window,

rehang a door.

Photogenic it’s not,

and takes years.

All the cameras have left

for another war.

We’ll need the bridges back,

and new railway stations.

Sleeves will go ragged

from rolling them up.

Someone, broom in hand,

still recalls the way it was.

Someone else listens

and nods with unsevered head.

But already there are those nearby

starting to mill about

who will find it dull.

From out of the bushes

sometimes someone still unearths

rusted-out arguments

and carries them to the garbage pile.

Those who knew

what was going on here

must make way for

those who know little.

And less than little.

And finally as little as nothing.

In the grass that has overgrown

causes and effects,

someone must be stretched out

blade of grass in his mouth

gazing at the clouds.”

— Wislawa Szymborska, The End and the Beginning

pel país valencià; i totes les amigues i família que allà hi tinc i tenim.

théophile-alexandre steinlen - cat and fishbowl

---

el llibre de la setmana

òbviament si el meu ritme de butlletins ha estat 0, el meu ritme de llibres també. he estat un mes llegint L’Événement de l’Annie Ernaux, el primer llibre que llegeixo (i acabo) en francès des que vaig acabar el batxibac. és curtíssim, però m’ha costat un part.

així que de novetats tinc poques. no obstant, pensant en llibres tardorencs, per mi sempre serà el vent entre els salzes, possiblement el llibre més important per a mi a la meva vida.

kenneth grahame - el vent entre els salzes

aquesta mateixa edició és la que ens llegien els pares a mi i a l’oriol a l’habitació de cerdanyola abans d’anar a dormir. ens va acompanyar tota la infància, i crec que em va ensenyar moltes coses. el vaig rellegir fa un parell d’anys, i em va acollir amb els braços oberts de nou.

a viquipèdia trobem el següent resum del llibre:

“El llibre és un recull de narracions protagonitzades pel Gripau i la seva rica mansió, el Talp, el Rat d'Aigua i el Teixó, personatges animals humanitzats que aporten una descripció idíl·lica del món natural i de la societat del començament del segle xx.”

&

“Al 1967 el grup britànic Pink Floyd es va inspirar en la novel·la per fer el seu disc The Piper at the Gates of Dawn.”

per a mi, aquest llibre, un clàssic de la literatura universal, és la representació perfecta de tardor. les pàgines et transporten perfectament el vent del bosc, com anticipa el títol. us deixo algunes frases que només he trobat en anglès tristament:

“Everything seems asleep, and yet going on all the time. It is a goodly life that you lead, friend; no doubt the best in the world, if only you are strong enough to lead it!”

&

“No animal, according to the rules of animal-etiquette, is ever expected to do anything strenuous, or heroic, or even moderately active during the off-season of winter.”

&

“All this he saw, for one moment breathless and intense, vivid on the morning sky; and still, as he looked, he lived; and still, as he lived, he wondered.”

guardo curosament la meva edició, i li tinc tanta estima (no li digueu a l’oriol que me la penso quedar jo).

per últim, no defalliu i llegiu, que el goodreads challenge s’acaba en poques setmanes estimats <3 you got this!

---

la recepta de la setmana

per fer una bona sopa de pollastre i verdures tal com m’ha ensenyat la meva estimada amiga veja.

ingredients per sopa de fideus per 2-4 persones:

• 2 ampolles de vi, côtes de bergerac de 3.99 euros si pot ser, per emborratxar-te amb la teva amiga una soirée de dilluns (opcional)

• fideus d’arròs (per l’amiga gluten free)

• pits de pollastre (2, però pot ser tant com es vulgui)

• 3 grans d’all

• 1 tros de gingebre

• pastilla de caldo de pollastre

• una cullerada de pasta de miso (opcional)

• unes quantes pastanagues tallades

• unes quantes cebes tallades

• bròquil una mica

• llavors de sèsam / cebeta tendra verda

• salsa de soja / sirracha / oli de sèsam

• oli d’oliva

procediment:

1. emborratxa’t amb el vi amb la teva amiga vivint la vida de màster a estrasburg

2. posa a bullir els fideus d’arròs, treu-los seguint les instruccions i reserva.

3. sofregeix els pits de pollastre fins que estiguin ben daurats, no cal que estiguin fets (no passa res si per dins estan crus). treu-los de l’olla

4. talla l’all finet amb el gingebre, i afegeix a l’olla. sofregeix fins que olori bé, remenant perquè no es cremi.

5. afegeix bastanta aigua (tota la sopa que vulguis tenir) a l’olla, amb les pastilles de brou de pollastre, i la cullerada de miso. barreja fins que s’integri tot.

6. quan arribi a bullir afegeix les pastanagues trossejades i la ceba tallada, barreja.

7. quan les vibes et diguin que estan cuites les pastanagues, afegeix el bròquil i el pit de pollastre (sencer). el pollastre es cuinarà en la sopa. mantenir l’aigua a punt de bullir sense bullir

8. afegir salsa de soja, sriracha, oli de sèsam… qualsevol cosa que pugui deixar la sopa més bona!

9. ves traient el pit de pollastre de tant en tant per comprovar que no es fa de més. quan estigui cuit esmicola’l en trossets i afegeix de nou a la sopa.

10. quan estigui tot cuit, ja esta! agafa un bol (blau de la veja si pot ser), afegeix els fideus d’arròs i afegeix la sopa amb tots els elements per sobre. decora amb llavors de sèsam i la ceba tendra verda tallada.

11. bon profit! <3

aquí us deixo la seva explicació que és més maca!

happy cooking to all!!!!

veja and chicken noodle soup!!

---

la imatge de la setmana

la marins em va venir a visitar i va fer aquesta foto:

feia setmanes que no feia aquest sol a estrasburg, vam anar a passejar, vam veure un gat, i nomes portava un jerseiet. se’m veu feliç em penso, tot i que no es vegi. ho era.

---

la pel·lícula de la setmana

amb la marina vam començar un dia tranquiletes que estàvem mig adormides lazzaro felice. la nostra intenció era parar al cap d’una estona que ens estàvem adormint, i creieu-me, ens vam quedar despertes fins les dues del matí perquè havíem d’acabar la pel·lícula. us la recomano intensament.

també destacar les 400 coups vista amb meritxell a la filmoteca d’estrasburg. i els 4 minuts que vaig veure d’ocean’s eleven abans de desmaiar-me completament al costat de la veja.

---

la cançó de la setmana

amb la meva estimada meritxell vam visitar zurich la setmana passada. vam estar xerrant una tarda mentre miràvem el riu sobre quina cançó considerem que és la més romàntica del món. jo vaig compartir, i ella també (no posaré les recomanacions que crec que ensenyarien massa de la nostra mà).

però m’hi he posat a pensar, i alguna meva també volia compartir, i és dreams tonite de alvvays (també òbviament destacant archie, marry me):

if i saw you on the street / would i have you in my dreams tonight?

per vosaltres? algú vol compartir la seva cançó més romàntica que podeu pensar?

---

gràcies per llegir-me. a vegades penso que aquests finals són molt like and subscribe com si fossim youtubers de antaño. la nostàlgia sempre guanya… però és una eina del feixisme que mai se us oblidi…

---