l'altre dia em vaig quedar pensant molt fort que ja no recordo la contrasenya del meu oneroom de Seül i em va posar molt trist per algun motiu. Ho has posat tan bé en paraules!! Però també m'he vist tan reflectit en el comentari de la Meri... Em va passar el mateix l'estiu que vaig tornar a Viena. Es va sentir tan alliberador recordar encara tots els raconets de la ciutat que eren meus malgrat els petits canvis i veure com els llocs on has viscut estan també vius i estan creixent amb tu i canviant tot i que no siguis allà per veure'ls. Al cap i a la fi aquests llocs son també com els amics que estem fent aquests anys per tot arreu, guanyem distancia perdem una mica de contacte de tant en tant, pero jo cada cop que et veig de nou et recordo perfectament i la meva ment no oblida les coses que realment són importants!
M'ha encantat aquesta entrega, no paris, t'estimo! <3
el que ha estat teu sempre et pertany. tot i que no ho recordis al complet. i tu si que ets important per a mi, i canvis molt o poc o no et vegi sempre seràs allà. igual que els diferents contextos on hem estat. petons. t'estimu
aquí una gradíssima experta en el anticipatory grief. quin mal no recordar coses que han estat tan claus, tan el teu dia a dia, però alhora quin alleujament: vol dir que han entrat de noves que ara són més importants!
no vull ni sentir a comparar-te amb altres newsletters! aquí cadascú té la seva i no és cap competició, vida! no oblidis per què vas començar i què vols fer amb això! el teu estil és únic i canviant, preciós
(pd. has sigut la clau per llençar-me a escriure el nou post de la llibreta oberta, moltes gràcies)
having said that, m'encanta la foto que et vaig fer en aquell jardí interior d'estrasburg. he tingut pure fomo de la cuina de la veja. la peli de lazzaro felice omg. i per últim, el teu estil és el teu estil. potser amb el substack no aconsegueixes entrades patrocinades per estrella damm per anar al primavera sound però sempre tindras almenys una persona que et llegeixi (jo).
com a persona nostàlgica que soc entenc el patiment que pot suposar oblidar-se dels petits detalls que formen part de la teva rutina. però realment és tant important enrecordar-se del teu carrer o del restaurant on anaves després de sortir de festa? el cervell ha de ser selectiu amb les coses que recorda per poder seguir aprenenent de noves. I a nosaltres ens encanta aprendre coses noves !!! M'ha recordat una mica al joc que vam jugar a casa de la veja, intentant adivinar conceptes molt específics de les nostres carreres. Tu t'enrecordaves d'uns i jo d'altres. I no passa res !!!!!! Jo confio molt en el meu cervell i estic segura que les coses importants no les oblida. I si et fa patir oblidar-te, aquesta newsletter és el mecanisme perfecte per poder-ho recordar, relleginte.
com ens agrada aprendre mare meva.... hi estem capficades sempre. crec que és de les millors mentalitats amb les que cal enfocar la vida. m'agrada que els nostres records es complementin tambe.
no sufras por tu estilo, yo te leo y te veo perfectamente... por si ayuda. mencionas newsletters en las que las autoras no hablan precisamente de ellas como centro discursivo! relatean pero quedan en un segundo plano. piénsalo
si Anna, se llamaba Fuji Soba!!! Yo también olvido cosas, pero muchas otras las recuerdo. Confío mucho en el criterio de mi archivo mental!! He vuelto a lugares que forman una parte de mi (Dublín este febrero con Pablo, después de 7 años sin pisarlo), y aunque es una sensación un poco extraña al principio, rápidamente me sentí absolutamente abrazada por los escenarios de mi pasado. Han definido quién soy hoy, quién soy en general sin pensar en temporalidades. No vi fantasmas. No me ahogó la nostalgia. De algún modo se sintió lo más natural del mundo. Mi cuerpo ya conocía todo aquello; cómo subir al quinto piso de Dundrum, cómo coger el Luas en la estación de mi barrio, cómo cruzar el campo que llevaba hasta mi casa, cómo llegar a la pizzería barata de O'Connell Street de debajo de las vías del tren. Mi instituto estaba reformado y un poco extraño, pero ahí estaba. Se sintió tan natural y correcto que no reconociera alguna cosa, thank god! Arrastrar todas y cada una de mis vivencias en una maleta haría mi viaje muy pesado. Aunque pueda parecer un poco decepcionante, no tuve ninguna revelación más allá de recordar cariñosamente una adolescencia en uniforme y lluviosa con una cálida banda sonora de risas y risas. Volví a un sitio donde fui feliz en un punto del tiempo y mi cuerpo supo ser feliz de nuevo este febrero, as simple as it can get. I'm still me! Sigo siendo la niña en uniforme que descubrió la música y los buenos amigos. Siempre lo seré, y eso me da mucha alegría. Siempre podré volver a Dundrum para entenderlo. Igual que a ti te define el pasado, yo siento que a mi me define el futuro (I will develop sometime).
meri aixo mha ajudat molt. l’oblit tambe fa del futur un viatge més lleuger, i thank god. ets la nena mes diminuta i te vist perfectament a irlanda amb aquest comentari. crec que a mi em defineix el passat i no tant el futur, sino com les possibilitats (if there is a diference…?). ei i pd: tambese que d’aqui un temps tornarem a tokio juntes i crec que ja has posat en paraules com ens sentirem.
l'altre dia em vaig quedar pensant molt fort que ja no recordo la contrasenya del meu oneroom de Seül i em va posar molt trist per algun motiu. Ho has posat tan bé en paraules!! Però també m'he vist tan reflectit en el comentari de la Meri... Em va passar el mateix l'estiu que vaig tornar a Viena. Es va sentir tan alliberador recordar encara tots els raconets de la ciutat que eren meus malgrat els petits canvis i veure com els llocs on has viscut estan també vius i estan creixent amb tu i canviant tot i que no siguis allà per veure'ls. Al cap i a la fi aquests llocs son també com els amics que estem fent aquests anys per tot arreu, guanyem distancia perdem una mica de contacte de tant en tant, pero jo cada cop que et veig de nou et recordo perfectament i la meva ment no oblida les coses que realment són importants!
M'ha encantat aquesta entrega, no paris, t'estimo! <3
el que ha estat teu sempre et pertany. tot i que no ho recordis al complet. i tu si que ets important per a mi, i canvis molt o poc o no et vegi sempre seràs allà. igual que els diferents contextos on hem estat. petons. t'estimu
amor meu! per fi de tornada! ja patia!
aquí una gradíssima experta en el anticipatory grief. quin mal no recordar coses que han estat tan claus, tan el teu dia a dia, però alhora quin alleujament: vol dir que han entrat de noves que ara són més importants!
no vull ni sentir a comparar-te amb altres newsletters! aquí cadascú té la seva i no és cap competició, vida! no oblidis per què vas començar i què vols fer amb això! el teu estil és únic i canviant, preciós
(pd. has sigut la clau per llençar-me a escriure el nou post de la llibreta oberta, moltes gràcies)
muac
gràcies per llegirme sempre laura. t'he trobat a faltar. quines ganes de llegir la nova entrega, estaré pendent, com ja saps.
having said that, m'encanta la foto que et vaig fer en aquell jardí interior d'estrasburg. he tingut pure fomo de la cuina de la veja. la peli de lazzaro felice omg. i per últim, el teu estil és el teu estil. potser amb el substack no aconsegueixes entrades patrocinades per estrella damm per anar al primavera sound però sempre tindras almenys una persona que et llegeixi (jo).
sé que sempre em llegiràs. gràcies. (pero tan de bo aconseguir entrades)
com a persona nostàlgica que soc entenc el patiment que pot suposar oblidar-se dels petits detalls que formen part de la teva rutina. però realment és tant important enrecordar-se del teu carrer o del restaurant on anaves després de sortir de festa? el cervell ha de ser selectiu amb les coses que recorda per poder seguir aprenenent de noves. I a nosaltres ens encanta aprendre coses noves !!! M'ha recordat una mica al joc que vam jugar a casa de la veja, intentant adivinar conceptes molt específics de les nostres carreres. Tu t'enrecordaves d'uns i jo d'altres. I no passa res !!!!!! Jo confio molt en el meu cervell i estic segura que les coses importants no les oblida. I si et fa patir oblidar-te, aquesta newsletter és el mecanisme perfecte per poder-ho recordar, relleginte.
com ens agrada aprendre mare meva.... hi estem capficades sempre. crec que és de les millors mentalitats amb les que cal enfocar la vida. m'agrada que els nostres records es complementin tambe.
no sufras por tu estilo, yo te leo y te veo perfectamente... por si ayuda. mencionas newsletters en las que las autoras no hablan precisamente de ellas como centro discursivo! relatean pero quedan en un segundo plano. piénsalo
si…. he d acceptar que el que busco aqui es ser jo la veu cantante i tenir un dialeg 1v1 amb vosaltres i ja està bé que sigui aixi
Gracias por reenviarme Opulent Tips :3 eres mi gateway to ser una persona un poco más interesante
et puc dir perfectament el mateix, em fas millor, ja ho saps
Honorable mention a Angel in the snow de Elliot Smith
meri ma encantat
si Anna, se llamaba Fuji Soba!!! Yo también olvido cosas, pero muchas otras las recuerdo. Confío mucho en el criterio de mi archivo mental!! He vuelto a lugares que forman una parte de mi (Dublín este febrero con Pablo, después de 7 años sin pisarlo), y aunque es una sensación un poco extraña al principio, rápidamente me sentí absolutamente abrazada por los escenarios de mi pasado. Han definido quién soy hoy, quién soy en general sin pensar en temporalidades. No vi fantasmas. No me ahogó la nostalgia. De algún modo se sintió lo más natural del mundo. Mi cuerpo ya conocía todo aquello; cómo subir al quinto piso de Dundrum, cómo coger el Luas en la estación de mi barrio, cómo cruzar el campo que llevaba hasta mi casa, cómo llegar a la pizzería barata de O'Connell Street de debajo de las vías del tren. Mi instituto estaba reformado y un poco extraño, pero ahí estaba. Se sintió tan natural y correcto que no reconociera alguna cosa, thank god! Arrastrar todas y cada una de mis vivencias en una maleta haría mi viaje muy pesado. Aunque pueda parecer un poco decepcionante, no tuve ninguna revelación más allá de recordar cariñosamente una adolescencia en uniforme y lluviosa con una cálida banda sonora de risas y risas. Volví a un sitio donde fui feliz en un punto del tiempo y mi cuerpo supo ser feliz de nuevo este febrero, as simple as it can get. I'm still me! Sigo siendo la niña en uniforme que descubrió la música y los buenos amigos. Siempre lo seré, y eso me da mucha alegría. Siempre podré volver a Dundrum para entenderlo. Igual que a ti te define el pasado, yo siento que a mi me define el futuro (I will develop sometime).
meri aixo mha ajudat molt. l’oblit tambe fa del futur un viatge més lleuger, i thank god. ets la nena mes diminuta i te vist perfectament a irlanda amb aquest comentari. crec que a mi em defineix el passat i no tant el futur, sino com les possibilitats (if there is a diference…?). ei i pd: tambese que d’aqui un temps tornarem a tokio juntes i crec que ja has posat en paraules com ens sentirem.
your beautiful mind and heart !!!!!!!
i saw her for the first time dr. dog (song)
god thats a besutiful song yeah
i am so emotional and i love you
you picked up catalan so quickly im so proud of you !!